Primer dia a Italia

Comencem malament el dia, ja me desperto tard. Ràpid esmorzo i marxo cap a l'institut. De l'institut anem amb un autobús fins al aeroport. Quins nervis, no m'agrada molt anar amb avió.

Ja estem a l'aeroport, pugem a l'avió i s'enlaira. És un trajecte una mica estressant ja que tinc unes amigues  per radera que fan enrenou. El viatge amb avió es pot dir que ha anat força bé, apart del mal de orelles, que sempre es tapant. Quan arribem a l'aeroport de Pescarà, agafem un autobús per anar cap a Chieti. Allà anem a la seva escola i quan arribem tenim una molt bona benvinguda. Els italians ens cantant cançons, cantant genial. També ens preparant un pica pica, súper bo. Ens ensenyant tota l'escola, es molt diferent a la nostre. Després vaig cap a casa la Federica, on conec a la seva mare, molt agradable, igual que tota la seva família. Després anem cap a una festa de cumpleanys. Una festa on xarrem, ballem, en general ens u passem molt be.

El dia s'acaba amb una dutxa. Em poso el pijama i cap a dormir, però abans us he agut de explica tot el dia.

ARRIBADA DELS ITALIANS

Quan van arribar les italianes de la Eva, la Mariona i la meva, els meus pares les van anar a buscar, ja que nosaltres estàvem a una competició de ball. Quan van arribar a Fontajau a on compatíem, els vam anar a rebre a la porta.

Ens vam fer una abraçada i dos petons, semblaven tímides. Després de acaba la competició vam anar a la bolera i allà vam veure a tots els italians, eren bastants. Les nostres italianes ens els van presentar es veien que eren bones persones. Més tard vam anar a sopar. Totes ja estaven com mes deixades anar, mes rialleres, xerraven més. Crec que el primer dia va ser genial, vam fer moltes coses amb poques hores. Quan vam arribar a casa, la Federica em va regalar un braçalet, te molt bon gust. També li va regalar una cosa a la meva mare. El primer dia a l’hora de anar a dormir va ser una mica estrany, perquè dormies al costat d’una persona que acabaves de conèixer. Totes les tardes quedàvem amb els amics.

Després de tots aquests dies fantàstics, i diferents, va arribar el dia del comiat. A tothom li vas saber molt de greu, no ens veuríem durant un mes. Ens havíem fet bastant amics uns amb els altres. Quan va arribar la hora que agafessin l’autobús i marxessin, molta gent començava a plorar, abraçades, petons, tristesa,... Jo també vaig plorar, pensar que els tornaríem a veure quatre dies i després mai més, era trist. És una experiència que mai oblidaré.