Quan van
arribar les italianes de la Eva, la Mariona i la meva, els meus pares les van
anar a buscar, ja que nosaltres estàvem a una competició de ball. Quan van
arribar a Fontajau a on compatíem, els vam anar a rebre a la porta.
Ens vam
fer una abraçada i dos petons, semblaven tímides. Després de acaba la
competició vam anar a la bolera i allà vam veure a tots els italians, eren
bastants. Les nostres italianes ens els van presentar es veien que eren bones
persones. Més tard vam anar a sopar. Totes ja estaven com mes deixades anar,
mes rialleres, xerraven més. Crec que el primer dia va ser genial, vam fer
moltes coses amb poques hores. Quan vam arribar a casa, la Federica em va
regalar un braçalet, te molt bon gust. També li va regalar una cosa a la meva
mare. El primer dia a l’hora de anar a dormir va ser una mica estrany, perquè
dormies al costat d’una persona que acabaves de conèixer. Totes les tardes quedàvem
amb els amics.
Després
de tots aquests dies fantàstics, i diferents, va arribar el dia del comiat. A
tothom li vas saber molt de greu, no ens veuríem durant un mes. Ens havíem fet
bastant amics uns amb els altres. Quan va arribar la hora que agafessin
l’autobús i marxessin, molta gent començava a plorar, abraçades, petons, tristesa,...
Jo també vaig plorar, pensar que els tornaríem a veure quatre dies i després
mai més, era trist. És una experiència que mai oblidaré.
No hay comentarios:
Publicar un comentario